Día Internacional del Niño

Especial Dia Internacional del Nen

Cada 20 de novembre és el Dia Internacional del Nen; un dia dedicat a celebrar la infància i no és per res, però a BarcelonaKids no podíem quedar-nos indiferents davant tal celebració. Vols saber més? Doncs segueix llegint!

Com va sorgir el Dia Internacional del Nen?

Anem a fer una breu pinzellada a aquesta celebració per situar-nos en context (una miqueta d’història mai està de més, oi?). Després de la Primera Guerra Mundial es va començar a generar una preocupació i conscienciació sobre la necessitat de protecció especial per als nens. La fundadora de l’organització Save the Children, una de les primeres activistes sobre aquest tema, juntament amb l’ajuda del Comitè Internacional de la Creu Roja, va impulsar l’adopció de la primera Declaració dels Drets dels Nens. L’ONU celebra el Dia Internacional del Nen el 20 de novembre per commemorar l’aprovació de la Declaració dels Drets del Nen al 1959 i de la Convenció sobre els Drets del Nen al 1989.

A pesar que aquesta sigui la data fixada per l’ONU, cada país té el seu propi Dia del Nen.

Durant aquest dia es duen a terme diferents activitats per tal de promocionar els drets dels més petits i denunciar les situacions de desigualtat i en les quals es vulneren els seus drets.

Anècdotes molt especials per al Dia Internacional del Nen

A BarcelonaKids hem volgut fer alguna cosa especial per al Dia Internacional del Nen i dedicar un dels nostres articles als moments viscuts amb els més petits de casa. Per això, hem contactat amb algunes mamis que ens han explicat alguna anècdota viscuda al costat dels seus petits. Voleu conèixer-les? Us garantim que us van a treure més d’una i dos somriures.

Diana

Diana és la súper mami de la Mara i en Leo, que està al capdavant de marujismo, un blog molt cosmopolita on parla una miqueta de tot. Això sí, amb tant estil que dóna gust llegir-la (i des d’aquí us recomanem que fitxeu tooootes les seves receptes, a nosaltres ens tornen bojos!).

Diana fa una bonica reflexió sobre moments especials que recorda amb els seus petits, us deixem amb ella:

Si la maternitat no et dóna ja suficients motius per culpabiltizar-te aleshores un dia et pares a fer memòria d’alguna anècdota sobre els teus nens. I t’adones que hauries d’haver apuntat totes i cadascuna de les seves grans gestes perquè a més de culpabilitat, la maternitat pot haver-te regalat una pèrdua de memòria més que preocupant. Gratant, gratant, sé que no oblidaré quan la Mara va veure per primera vegada a en Leo i va llançar un “oh, que guapo és” mentre el mirava amb ullets d’enamorada. Tampoc com em va fer riure aquella vegada en la qual repassant un a un els animals de ‘A què sap la lluna’, i amb amb prou feines any i mig, va decidir que el mico era el “papà”. O quan en Leo es va posar a aplaudir en el vagó de metro a un senyor que a ple pulmó l’animava a que marxes de casa “ben ràpid” i que mai deixés de somriure. Aquestes coses que només passen en el metro de Madrid. Ni tampoc crec que pugui oblidar fàcilment quan la Mara em va dir que una tendera és “una senyora que estén la roba”. O tal vegada sí se m’oblidi. I si se m’oblida, hauré de venir aquí i rellegir-ho. Això, o demanar amb urgència una llibreta per posar remei a la meva pèrdua de memòria maternal.

Dia Internacional del niño
Diana y su familia

Miguel y Ana

En Miguel no és que sigui de la generació Y, en Miguel és un nen del futur. I porta un blog ell solet en el qual ens explica les seves aventures i desventures. És bebè friki, bé, i cultureta, aventurer, viatger i gourmet. Us garantim que, si teniu un mal dia, el seu blog és un remei fantàstic perquè té la capacitat de parlar-te de qualsevol cosa des de la seva experiència i amb un toc divertit. Tot i això, la feina de la seva WonderMami, l’Ana, no pot passar desapercebuda, que algú ha de de controlar que les coses no se’n vagin de mare.

I encara que hem de confessar que esperàvem una anècdota divertida, s’ha superat… i amb escreix! Us deixem amb la seva anècdota i amb la prova que és veritat de la bona:

“Que em diuen que haig d’explicar una anècdota… i jo no caic, que la nostra vida és d’allò més normal. Prometo que jo sóc un tio relaxat i normalment no l’embolico massa. Bé, normalment no l’embolico massa però almenys una miqueta cal embolicar-la perquè si no la maternitat no té gràcia per res. Sóc el tio més àgil del món però sempre que fiquem en l’equació a un adult l’emboliquem. per exemple puc travessar un pont súper estret sense caure però després quan em supervisen algú surt ferit, normalment la meva dignitat. L’ultim exemple que recordo, la meva senyora tieta agafant-me per a la foto, una foto maquíssima davant del riu Tajo. Arriba una ona gegantina i caic al riu, i la meva mare fent fotos!! No et creguis que li va preocupar que fos engolit per les aigües del riu… al contrari, ha immortalitzat el moment perquè ella és molt “així” crec que la maternitat l’ha convertit en un monstre, i jo he après a nedar per supervivència.”

Día Internacional del Niño
Miguel en el su debut en el Tajo

Tania

Capitanejant el blog Una Mamá Novata, la Tania comparteix un munt de coses. Com quan la teva amiga et recomana l’últim producte que li ha anat de perles, l’última recepta que ha fet i ha triomfat o un DIY que és perfecte per fer amb el nen. I amb la Tania et passa això que sembla que t’ho estiguin explicant in situ. Ho explica molt bé i a més és molt propera.

La seva anècdota és d’allò més graciosa, un somriure en acabar de llegir-la assegurat. El seu fill Diego és molt espavilat.

Fa poc més de dos anys i mig que sóc mare. Des de llavors he acumulat un munt de noves anècdotes i experiències personals. N’hi ha d’emotives, de simpàtiques, de curioses, d’emocionants… És difícil triar-ne una d’entre totes. Però potser una de les més sorprenents i divertides és també una de les més recents. Al meu nen li va costar molt arrencar a parlar. Havia desenvolupat molt de pressa la motricitat fina i gruixuda però parlar… gens. Va començar molt més tard que la resta dels seus amics i jo veia pocs avanços en el seu vocabulari. Expressava molt bé els seus desitjos amb mímica i ho entenia absolutament tot, però al nen no li donava la gana de pronunciar paraula.

Quan anava a fer els dos anys i mig, el vaig portar al logopeda. Jo m’imaginava que em diria que tenia un lleuger retard en la parla com a conseqüència de les freqüents otitis que havia patitt l’any anterior (fins que el van operar de les oïdes), o que era una cosa normal i cada nen tenia el seu propi ritme… Però bé, ja sabeu: part de la nostra feina com a mares és preocupar-nos per ells, així que si tot era “normal” volia que m’ho assegurés un professional.

Així que em vaig plantar amb el nen en braços a la consulta de l’especialista, explicant-li això amb tots els pèls i senyals. El doctor em va escoltar molt atentament mentre observava al nen. I mentre, el nen observava molt atentament un pot de caramels que tenia el metge damunt de la seva taula. Quan vaig acabar de parlar es va aixecar i va donar la volta a la taula. “No crec que a aquest nen li passi res”, em va dir, mentre posava el pot de caramels encara més a la vista del meu fill. Llavors es va posar a l’altura del petit i li va parlar: “Hola campió, què tal estàs? Saps què? La teva mare diu que no saps parlar”.

El meu fill li va mirar molt seriosament. I als pocs segons vaig escoltar: “Sí habo, ero amelos”. La primera vegada que li escoltava deixar anar una frase sencera! No sabia si posar-me a plorar de l’emoció o posar-me vermella de la vergonya. Em va fer quedar de mare neurótica completament! XD

Des de llavors no li he tornat a fer cas cada vegada que intenta fer-se entendre amb senyals i gestos. Resta dir que a hores d’ara parla pels descosits… Això sí: a la seva manera. ;P

Día Internacional del Niño
Tania y su familia

Marta

Lluvia al pasear, el blog de la Marta, és… Inspirador. La Marta té una facilitat per expressar emocions i sensacions a través de les paraules que sorprèn. Ja vam parlar d’ella en el nostre recopilatori de posts preferits del 2016 i aquesta vegada hem tingut l’oportunitat de comptar amb ella per a aquest article tan especial. A través del seu blog pots viure el procés d’adopció d’A i les seves reflexions, però la nostra secció preferida, sense cap dubte és: Estil de vida. No podràs, ni voldràs, deixar de llegir.

Però a més, et recomanem que la segueixis per Instagram, on duu a terme un treball artístic realment bonic.

La seva anècdota és molt entranyable però és que, a més, ens ha regalat una súper recepta amb ella. No us hem dit que és una font d’inspiració?

“M’agrada cuinar, des de sempre. No recordo quan vaig començar a fer-ho, perquè en la meva memòria sempre ho he fet. L’aroma d’una coca coent-se em retorna a la meva infància. Quan jo era una petitona que es posava a batre ous i barrejar farina a casa de la meva àvia.

Aquest mateix costum que tenia durant la meva infància, estic inculcant-la-hi al meu fill. Un dels moments especials de la setmana és quan ens posem a fer la coca que esmorzarem al llarg de la mateixa. El meu petit gaudeix batent, barrejant, recordant-me cada ingredient i fins i tot innovant de tant en tant. Encara que ara que ho penso, crec el pas que més gaudeix del procés és escurar el bol una vegada la massa ja està en el forn. Sobretot si el que toca fornejar porta xocolata.
Just aquesta setmana, quan ens trobàvem els dos esmorzant, menjant la coca. L’A mira fixament el tros que queda en el plat. Veig com se li obren els ulls mentre alguna cosa li passa per la ment. Sé que ha arribat a algun tipus de conclusió, puc veure-ho en la seva carona.
A continuació es gira, i em diu molt decidit:
– Falta un tros gran de la coca. Mami, segur que el papà avui ho ha esmorzat.
– Doncs sí rei, ja saps que el papà també ho esmorza.
– Mmmmm, jo crec que hauria d’esmorzar cereals.
Tot això dit amb la boca plena, amb el seu bol d’esmorzar ben carregat. La coca que no falti, i si el papà ha de sacrificar-se i esmorzar cereals, doncs millor.

Parlant de coques, i sent el dia tan especial que és, us deixo l’última recepta que hem descobert a casa i que ens té bojos perduts de com de bona està. Ja no hi ha excuses per compartir una estoneta en família. No deixeu de fer-me saber si us agradat la recepta.”

Dia Internacional del Libro
La Marta i l’A

I la súper recepta que ens ha compartit la Marta (et recomanem que la tastis…està deliciosa!)

Día Internacional del Niño
Qui diria que el carbassó queda tan bé en una coca, oi?

 

Cristina

Segur que et sonen les seves il·lustracions i que si et diem La Quiles, ja saps a qui ens estem referint… Sí! Una de les nostres il·lustradores preferides de la blogosfera ha volgut posar el seu gra de sorra en aquest post tan especial i, quina millor manera de fer-ho que amb una il·lustració?

La Cristina li posa molt humor al repte de ser mare i ens regala il·lustracions i reflexions que, no només ens treuen un somriure sinó que ens fan pensar. A més del blog, podeu fitxar el seu llibre La Madre que nos parió, que és la bomba, o algun dels llibres per a #criatures que ha il·lustrat. I si voleu saber una miqueta més, podeu llegir l’entrevista que li vam fer fa uns mesos.

Us deixem amb la seva il·lustració; molt adequada per reivindicar els drets dels més petits en tots els plànols i sentits.

Día Internacional del Niño
La súper il·lustració de La Quiles.

 

I aquestes són les boniques anècdotes amb les quals ens han obsequiat la Diana, en Miguel i Ana, la Tania, la Marta i la Cristina. Diferents històries per recordar-nos que els més petits tenen els mateixos drets que nosaltres; que viuen i senten i que a més, tenen aquesta innocència i encant tan particular que fan que els estimis més que gens al món (encara que de vegades et facin rondinar ;)).

Esperem que hagis gaudit llegint aquestes anècdotes tant com nosaltres i que t’hagin recordat algun moment particular amb les teves criatures. Ens l’expliques?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *